Article Maria Pia Barenys

La Maria Pia Barenys em demana que publiqui al blog un article que ha escrit per al Butlletí de l'Associació Catalana de Sociologia:

Maria Pia Barenys

Per fi he arribat a gran

Per fi he arribat a gran. Sí, sóc una persona gran. Us explico. Des de que tenia 20 anys i fins ara, que en tinc 63, que m’interesso pel món de la vellesa. Això vol dir tota una vida amb aquest tema a l’espatlla des de diferents àmbits socials i laborals, és a dir, docents i investigadors, i sempre des de la perspectiva sociològica. El perquè una persona molt jove es dedica a aquest tema donaria per a una llarga dissertació, la qual, els que ens hi dediquem, hem pensat de fer alguna vegada. En el meu cas, la pregunta/hipòtesi era: ¿com una persona gran, que lògicament ha estat jove, pot haver entomat tots els canvis que li han sobrevingut, tant físics com anímics i socials, i mantenir-se en la seva personalitat, alhora que sobreviure? Des de la perspectiva d’una persona jove, aquests canvis es valoren com a negatius. Sabreu que, als anys seixanta, la vellesa patia d’un estereotip marcadament negatiu, en tots els aspectes.

Ara no ho veig així. No caldria ni dir-ho. Com algú em comentava, hagués estat irònic que, després de tota la vida dedicant-me a estudiar la vellesa , no hagués pogut arribar-hi.

Una de les causes que em va motivar a prejubilar-me era la de comprovar, per fi, com s’estava jubilada Havia llegit tant les teories i les experiències dels altres que ja era hora de constatar-les per mi mateixa. Cada situació és diferent, però hi ha denominadors comuns en el fet de jubilar-se. Per altra banda, si no fos així no seria possible la Sociologia.

Un tema a debatre, i amb el que t’enfrontes quan et jubiles, és la visió dels altres, i per tant, l’imaginari social com a persona desvagada que no fa res, o que no ha de fer res per obligació, i que té tot el temps lliure. En comptes de temps lliure, jo parlaria de temps de lliure disposició. Però no lliure de compromisos, perquè el fet de viure ja és una cosa molt compromesa, molt prometedora i comprometedora.

Quan vaig fer 61 anys em vaig acollir al pla d’emeritatge, com es coneix a la UAB, o de prejubilació. És a dir, la UAB et complementa la pensió, de forma que et ve a sortir un 15% menys del que guanyaves. Això per tal de que te’n vagis de la docència regular, la qual serà coberta per un, o una, docent segurament en precari, al qual haurà de pagar molt menys per la mateixa feina, atès que no té sexenis, ni trams de docència, ni antiguitat. Per a mi , la gràcia d’aquesta situació és que et permet conservar un despatx compartit, amb tot el que això representa de disposar d’ordinador, telèfon, taula i cadira, és a dir, d’un lloc per treballar amb el teu grup d’investigació i fer tutories. I també, si s’escau, estar a disposició del departament per fer algun encàrrec puntual.

Puc dir que, a diferència d’altres jubilacions, aquest tipus no suposa un trencament radical amb el lloc de treball, i entra en una de les variades formes que els sindicats i les organitzacions de gent gran contemplen com a òptimes. Com bé sabem, el treball és quelcom més que el sou que rebem. També hi compten les relacions socials, la valoració in situ, etc. Valoració que desapareix així que et barreges amb altres àmbits de la societat civil i passes a ser una jubilada amb tot el temps lliure, com et diu tothom. Alguns amb ulls d’enveja, uns altres amb la por o el misteri pintat a la cara tot preguntant-se: què faria jo si no hagués d’anar la feina? I més concretament: qui seria jo fora de la UAB?

Per tant, cal situar-te i refer l’escala de valors. És un avantatge viure, i viure molts anys. Tal com hem constatat per les estadístiques, la nostra esperança de vida al néixer supera els 80 anys, i cada cop més anys ens separen de la fi del treball. Amb tant de temps per endavant et pots permetre agafar altres compromisos. Com diu Anne Marie Guillemard, per a les societats futures es preveu una llarga vida de formació i de treball alternativament, de tal manera que ni la formació ni el treball siguin etapes tancades en si mateixes, amb un principi i un final.

Els primers mesos, fins i tot el primer any, és possible que un/una vagi una mica venut. Es tracta o bé de fer-se un pla de previsions a complir, com ara desigs no realitzats, d’oferir a altres indrets l’especialització adquirida, etc.., o bé d’escoltar-se a un/una mateix. I hom s’adona de quan temps feia que no s’escoltava, potser des de la joventut. I aleshores les possibilitats són immenses, des de realitzar els anhels fins a no deixar de banda els coneixements adquirits, que ja formen part d’un mateix, i adquirir compromisos a tort i a dret amb la societat civil. I és bo tenir clar allò que no vols fer, perquè en la situació de temps lliure, que diuen els altres, et poden organitzar la vida si tu no te l’organitzes.

Parlant d’organització, l’oci dels vells és actualment una de les branques més reeixides. I la forma d’oci es pot diferenciar, com en tots els àmbits, per classes socials. Si vius en el cinturó d’una gran ciutat, i més enllà a les rodalies, tens l’acollida dels casals. Cada barri i cada poble, per petit que sigui, tenen un casal per a gent gran. La distribució d’aquests a Barcelona, segons el mapa de Serveis Personals de l’Ajuntament, posa de manifest que als barris burgesos, benestants, com es diu ara, els casals públics són pràcticament inexistents, i en canvi abunden els cercles privats. Públics o privats, uns i altres tenen la missió de ser un lloc de reunió i d’organització d’activitats per als seus socis.

Podríem parlar també, dins de l’oci, de l’organització de viatges. Des del pare o la mare IMSERSO, que es diversifica i ofereix fins i tot estades a balnearis, fins a les excursions que es munten en cada casal. L’oferta es diversifica i amplia quasi fins a l’infinit, com vàrem poder comprovar en un estudi fet pel GEV (Grup d’Estudis de la Vellesa) sobre els Casals Municipals a BCN en què vàrem trobar més de 70 tipus diferents d’activitats i formes d’organització. Actualment, les activitats que es fomenten són las de caràcter formatiu, és a dir, aquelles en les quals la persona pugui aprendre coses o bé aprofundir en les seves habilitats.

També cal dir que els centres culturals de Barcelona adreçats a tota la població es nodreixen bàsicament de gent jubilada benestant, atès que són de pagament, com ara la Casa Elizalde o la Casa Golferich, per citar-ne dos d’entre tants.

Si he agafat l’oci, i més concretament l’oci social, si és que hi ha alguna acció humana que no sigui social, fins i tot la més íntima i personal, ha estat per demostrar que en les formes d’oci que l’imaginari social atribueix a la gent gran (jubilació igual a temps lliure, igual a temps buit), i que diuen que és allò a què es dedica majoritàriament, ha estat per demostrar que també existeix el compromís personal i social, i que aquest també està organitzat.

Ara només em cal decidir, i triar, respecte de tot el que m’ho ofereix la vida. I fer-ho amb un major control precisament sobre la meva pròpia vida, perquè ja he arribat a gran.

I per altra banda, des de la meva vessant de gerontòloga finalment he arribat a ser el meu propi objecte d’estudi. Això diríem que és la quadratura del cercle!

Mariapia Barenys

Professora emèrita de la UAB
Directora del GEV (Grup Estudis Vellesa)